dilluns, 30 de desembre de 2013

DIADA O… (CAST)ANYADA DELS SANTS INNOCENTS?


Estic sentint J.M. Espinàs a Catalunya Ràdio, que fa trenta-set anys que escriu un article diari. Diu que si té el Guinness mundial. Quina enveja més sana. Jo, amb aquest article, en portaré 101 en aquest bloc. Comptat i debatut, no res. Ara he estat uns dies emperesit a escriure, no sé si per les festes o per altres raons més personals. Ja vaig escriure sobre Nadal, l’any passat, i no volia repetir-me. Ara ve Cap d’any i, haurem de repetir-ne els tòpics, que tots tenim a la ment? O fem una mirada a l’any que és a punt d’acabar, tan distret? Espinàs diu que no pensa cada dia què ha d’escriure. Observa la vida i aquesta observació li dóna sempre motius per a escriure sobre la realitat tan diversa. Això ho fa tothom. No sé si tothom troba motius per pensar-hi i, a més, escriure-hi explicant-ho. Potser hi ha gent que passe badant per la vida, que li passen altes, vaja…
            I, tal com està la vida ara mateix, no sabria què dir. Perquè està més bé per a rebel·lar-t’hi si te l’agafes ben seriosament. Rebel·lar-te contra aquest sistema que diuen liberal que no deixa de ser una manera de prendre’ns el pèl, d’explotar-nos, que ens volen fer passar per innocents. I aquesta paraula em du al record que fa dos dies en vam celebrar la festa dels Sants Innocents. Quan jo era menut, tal dia, als pobles, ens el preníem molt seriosament. Eixíem al carrer amb el propòsit de, fent el mixo-mixo, fer una innocentada a la dona que passava pel carrer (“senyora Maria, que li ha caigut el mocadoret a terra…”), o a l’amic que anàvem a buscar (“Miquel, que portes una mascara a la cara…”). Innocentades de postguerra, diria jo, ximples, sense mala llet, perquè la (re)pressió familiar i religiosa no ens permetia anar més allà d’una broma innocent.
            Ara s’ha perdut molt fer innocentades a la gent que trobes pel carrer. Els mitjans solen gastar-ne alguna. Es perden usos i costums, que diria aquell. Històricament, s’ha posat en dubte, o s’ha negat, que hi haguera hagut cap matança d’innocents després del naixement de Jesús, que va nàixer quatre anys abans de l’any zero, segons nous càlculs històrics. Per tant, tampoc no hi degué haver fugida a l’Egipte. El mateix papa Benet XVI va assegurar que Jesús no va nàixer a Betlem sinó a Natzaret. Per no parlar de la historicitat de la visita dels reis d’Orient ni de la misteriosa concepció de Maria, sense conéixer home… Potser ha estat una innocentada històrica, posada en calçador en els Evangelis a fi de demostrar que Jesús era el redemptor que anunciaven els profetes? I de què ens havia de redimir si, a través de l’evolució de les espècies, i, doncs, de la humana, sabem que el paradís terrenal no va existir, en no ser creats Adam i Eva? Conseqüentment, no hi hagué cap pecat original per la comissió d’un pecat de desobediència a un Déu, que tampoc no s’ha comprovat amb seguretat la seua (in)existència.
            Per tant, les innocentades ja ens vénen de lluny. I no han parat al llarg de la Història. Ni pararan, mentre hi haja qui intente aprofitar-se d’altri mitjan enganys.
            Aquest any que estem a punt de cloure, n’és una mostra. Com cada any passat. Des del govern valencià fins al govern de l’estat, passant a escala mundial, no paren les innocentades. La manera de controlar-nos i d’explotar-nos. A. Fabra, ens l’ha pegada amb la tolerància Zero. Els imputats continuen als seus seients, cobrant bons sous. Ha tancat RTVV amb l’excusa de la manca de diners i se’ls està gastant, tants o més, en compromisos de dubtosa necessitat. Quan no, en viatges molt personals, amb secretària inclosa, pagats pels ciutadans. Don Tancredo, don Marianico, vull dir, ens creu innocents amagant-nos la seua responsabilitat en el cas Bárcenas i en altres casos flagrants de corrupció. Amaga l’opacitat de les elèctirques. Vol fer-nos creure que l’economia espanyola serà l’enveja del món i que comencem a lligar els gossos amb llonganisses. El fiscal de l’estat ha passat d’imputar els culpables a defensar-los, segons qui ets… El cas de la Infanta i de Blesa són vergonyosos. I a nivell internacional, tots hem estat víctimes innocents de l’espionatge dels USA…  No vull ser exaustiu, que tots els lectors ho coneixeu.
          DIADA O… (CAST)ANYADA DELS SANTS INNOCENTS? Pensem-hi…

          FELIÇ ANY 2014 i a veure si ens espavilem…


30/12/2013

dimarts, 10 de desembre de 2013

N. MANDELA I ELS FALSIFICADORS DE LA DEMOCRÀCIA…


N. MANDELA I ELS FALSIFICADORS DE LA DEMOCRÀCIA…

Avui hi haurà a Sudàfrica centenars de caps d’estat de tot el món acomiadant Nelson Mandela. Tots exalçaran la seua insigne figura, recordant la seua integritat moral, els anys que va passar tancat a la presó, el posterior perdó als seus enemics i l’abolició de l’Apartheid… I potser tindran raó en tot i, fins i tot ho diran fingint convenciment, i ens voldran fer creure que són fidels seguidors de les seues passes i dels seus ideals…
            Però, naturalment, tots coneixem els polítics més immediats que ens envolten, els més propers, i sabem cada un de quin peu coixeja. I no sempre ens podran fer passar ase per bèstia grossa.
Cenyint-nos al Regne d’EhpaÑa, justament ahir, el mateix president, en una entrevista feta a El País i a un grapat de diaris més internacionals, ens va alliçonar com es pot mentir, manipular o tergiversar en cada una de les respostes que va donar a les tantes preguntes, burlant-se de l’exemple de Mandela. No va dir ni una sola veritat, tant quan va parlar sobre la situació econòmica espanyola, que no hi ha pobresa; sobre el cas Bárcenas –tatxant de ‘notas’ de tercers els apunts sobre la comptabilitat b del PP, amb pagaments del 30% en negre de la seu del partit a Génova-, com sobre –i quina cara-, que al PP no hi queda cap imputat que no haguera dimitit –amb una dotzena d’ells al Parlament valencià, l’alcaldessa d’Alacant i un centenar a tot el País, sense comptar-hi la resta de l’estat…-. Aquest home és un cínic, un mentider compulsiu, o ens pren com a imbècils… I hui, quan presencie els funerals per Nelson Mandela, com podrà no avergonyir-se en comparar la integritat d’aquell amb la seua pròpia desvergonya política? O és que la seua consciència ja s’ha pansit tant que resulta inexistent?
            Quan un jutge ja ha assegurat que la comptabilitat b del PP és real, com la pot continuar negant i no dimitir? Com, com a president del PP, pot assegurar que no sap res de les martellades que van acabar destrossant els ordinadors de Bárcenas, fet delictiu?
            I si ens fixem en casa nostra, mare de déu senyor! Quina deriva la que està prenent el PPCV, sense cap brúixola que l’oriente, a banda de la de desfer, com a bons governants ‘valencians’, tot l’autogovern ‘valencià’. En compte d’acabar amb l’Apartheid, com va fer N. Mandela, aquests botiflers del PPCV es dediquen ara a ‘dividir’ la societat valenciana en dos fronts: els que continuen defensant la nostra economia, la nostra llengua i cultura, el nostre autogovern, i els que, amb mentalitat de mesells, volden acabar amb tot a fi d’”ofrenar noves glòries a EspaÑa”, encara que siga empobrits, apedaçats, despersonalitzats, agenollats, sempre que ells puguen rebre una palmadeta a l’esquena com a ‘bons minyons’ i continuar en els càrrecs…
            Una majoria d’ells castellanoparlants, o analfabets en la seua pròpia llengua, que ni deuen saber escriure, ara volen imposar una assignatura en l’escola per què els xiquets aprenguen la cultura de ‘lo valenciano’. Aquest ‘lo’ és molt important. Un article ‘neutre’, i que, doncs, és això, neutre i no diu res… Igual pot ser com ensenyar a jugar als xiquets al sambori com fer una mona de Pasqua… Fabra ara ens il.lustra amb unes peladilles d’Alcoi –cultura de lo valenciano- que no tenen pèrdua. Primer ha tancat RTVV perquè prefereix dedicar aquells diners –que no ha quantificat quants, al final de tot-, per a l’educació i la sanitat. Ara ha tornat a insistir que prefereix beneficiar els pobres amb els diners que s’estalvia de la RTVV. Amb tot el devessall de diners tirats en la Ciutat de la Llum, en la Ciutat de les Arts i les Ciències, en l’Aeroport de Castelló, en la F1, en cotxes oficials, en assessors que desconeixem quants en té –visca la transparència!-, quan ha rebutjat un pacte amb els representants dels mitjans que reduïen fortament les despeses…
            Tot un fiasco, la política espanyola i la valenciana. Tot una corruptela que s’amaga sota el llit –com l’accident del Metro, quin cinisme el de J. Cotino!-, però la borra sempre acaba eixint per poc que bufe el vent…
            Quan pense en la gran categoria política i humana de Nelson Mandela, Tata Madiba, i la mediocritat, per no dir la imbecil.litat arrogant, la hipocresia, el cinisme, la beateria, els colps de cap cap a Madrid…, dels nostres polítics del PP, no puc dir més que Mandela us maleïsca des de la l’altra vida, corruptes i carronyers, antivalencians, que ens heu arruïnat el present i el futur, destruint l’agricultura, la indústria del calcer i del joguet, la investigació, no ajudeu la ceràmica, heu deixat els joves sense esperança, voleu vendre el país al millor postor, us heu enriquit sense esma, ens heu deixat sense veu pròpia… Cíncs!
            JO US MALEÏSC TAMBÉ, FILLS EIXORCS DE LA NOSTRA TERRA!

10/12/2013

dissabte, 9 de novembre de 2013

RTVV, EN UNA CRUÏLLA DE DIFÍCIL TRIA…


 Vam rebre la creació de la ràdio i la televisió valenciana amb il·lusió fa ja molts anys. I al principi res no feia preveure com anava a acabar la cosa de malament. Entre programes més o menys populars, potser de barraqueta show, ja que no es podia oblidar l’horta que envolta la ciutat de València, n’hi va haver altres il·lusionants, com la sèrie dels Borja i altres. Però també és cert que no acabaves de veure l’alçada de mires i la professionalitat d’altres mitjans. No sé si per la manca de professionalitat dels directius, posats més per simpaties polítiques, o que no podíem oblidar el nostre caràcter mediterrani i faller… Però al costat teníem un altre mitjà, també de caràcter mediterrani, com era la TV3, i la veritat és que, sentint-ho molt, no hi havia punt de comparació… El programa de Joan Monleón hauria estat impossible a la TV3, per la seua banalitat, tot i que si hi ha un poble amb sentit de l’humor, tot i la fama que tenen, és el català. Si no, recordeu els actuals programes, com Cracòvia i Polònia, actors com Andreu Buenafuente i altres. També des del principi vam entendre que RTVV no complia amb la seua totalitat de ser un mitjà que havia de potenciar la llengua i servir per al redreçament d’aquest país. Ben aviat les pel·lícules van deixar de ser doblades a la nostra llengua i el castellà era la llengua dominant en molts dels seus programes. I molts ens preguntàvem que per a què servia una televisió, sobretot, que no complia amb la seua fi. I preferíem veure TV3, sobretot els partits de futbol i la fórmula1, o sentir les retransmissions de l’ínclit Puyal, cosa que continuem fent. La gent sap distingir entre professionalitat i no. Entre creure’s que estàs escoltant un mitjà que té clar quina és la seua missió a banda de retransmetre un mer partit de futbol o una cursa… O com es fa un debat, com es fa un programa informatiu com 30 minuts…
            La mala llet de Camps de llevar-nos TV3 va fer que haguérem de recórrer a ONO, on es podia veure, o a Internet. Ara, amb les tv noves, ja ve incorporat TV3 internacional per Internet. Cada vegada serà més difícil posar barreres al camp i el ridícul dels polítics serà més i més evident. I la manca de democràcia.
            Però volia parlar de RTVV. L’actitud de Fabra, del PPCV, o de Rajoy, és una cacicada. No sé si, juntament amb la supressió de TV3, deu entrar dins d’una estratègia de deixar-nos sense mitjans amb la nostra llengua per temor que acabem sent conscients de la nostra història i ens acostem més a Catalunya que a la Meseta. Potser. La ideologia espanyolista està caient en una psicopatologia unitarista, encapçalada pels mitjans madridistes, El Mundo, La Razón i ABC, a més d’alguns periòdics digitals o d’alguna TDT de nefasta gestió, que fan feredat. Amb la voluntat de Catalunya del dret a decidir, estan perdent l’oremus. I potser ho estem pagant nosaltres com a bocs emissaris perquè ningú no es creu que una RTVV no siga possible, amb l’excusa demagògica dels 40 milions que, ara, precisament, necessiten per a sanitat i ensenyament quan portem no sé quants anys amb barracons… Cert que cal sanejar RTVV, però ja fa anys! No ara que s’han embutxacat amics i amiguets, directius i enxufats, milions d’euros! (Un altre dia podem parlar de com s’han carregat les Caixes). Però, què cal fer per a denunciar tot aquest malbaratament de diners, senyors de l’oposició? Jo sanejaria els comptes de la Generalitat en quatre dies perquè pogueren eixir els números. Però els assessors, cotxes oficials, aeroports, concessions a amics, serveis prescindibles, traques…, això no es toca!
            És cert que ara els treballadors de RTVV demanen perdó per haver-se abaixat els pantalons davant dels directius i no han informat professionalment. Ningú no sap en una situació així, quan et jugues el pa de cada dia, què hauries fet. Però potser una dimissió en bloc, hauria tingut una gran transcendència. Ara, també és cert que entre els professionals que devien patir en les pròpies carns tal vexació, n’hi havia d’altres ficats per enxufisme que només es recorden de Santa Bàrbara quan plou i que devien acatar fidelment les ordres dels directius. Massa anys per a lamentar-se ara! Però el que cal que ens preguntem és si una RTVV és viable i necessària per al nostre país. I jo diré que una NOVA RTVV PÚBLICA i AMB LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ és NECESSÀRIA per a la supervivència del nostre país. Però, lliure dels polítics. Arribaran a pactar tan altres mires? O la partitocràcia ho farà impossible? També una RTVV que cal fer-la viable, amb una plantilla ajustada. Que el PPCV l'ha doblada per enxufismes i ha balafiat els recursos, que se li’n demanen comptes. Tot i que tothom sap per a què serveix la justícia en aquest país quan hi ha els polítics pel mig. Ja fan les lleis perquè puguen escapolir-se’n mitjançant la manca de transparència o que els delictes prescriguen al cap d’un temps… Merda de país! Que el PPCV té por que els documents de RTVV arriben al jutge…, potser ací està la clau de moltes coses… LA CORRUPCIÓ INHERENT A LA DRETA, el PROPI enriquiment, toques el que toques. I que la nostra llengua i cultura… LI LA BUFA!
            Però també nosaltres, amb els nostres vots, en som responsables. Ara, si la volem i podem tirar endavant, la cruïlla té una difícil tria si no canviem els nostres paràmetres...


9/11/2013

dijous, 31 d’octubre de 2013

MEMENTO MORI!



“Recorda que has de morir”, sentíem gairebé cada dia els feligresos que anàvem als actes religiosos en anys de postguerra i franquisme on, quedar-se a casa a l’hora de la missa era mal considerat i suficient perquè caiguera sobre tu el pes de la infàmia popular… Temps era temps…
            Però si aquest precepte tenia validesa, dit en llatí, a fi de donar-li més transcendència i categoria, Memento mori, era el dia de difunts, els dies de quaresma, quan es feien grans prèdiques recordant-nos el terrible foc de l’infern si incomplíem els manaments de la llei de déu, i les misses fúnebres, quan faltava algun familiar o veí… Memento mori! Fins i tot els xiquets vam aprendre aquestes dues paraules que ho resumien tot: “O et comportes com ordena la santa mare església, i en contrapartida com ordena el règim franquista, establert per gràcia divina, o et condemnaràs per sempre i cremaràs en les calderes de Pere Botero…” I se’ns posaven els pèls de punta només d’imaginar que la mort ens poguera agafar en pecat i anàrem a parar a tan terrible lloc. Ningú no sabia on parava l’infern. Ens l’imaginàvem en un lloc indeterminat, com el cel, però créiem que existia…
          En contrast, el dia de Tots Sants, la vespra, era dia d’alegria, d’il·lusió, on el sacerdot ens pintava un cel idíl·lic, amb un déu que presidia la glòria dels sants, amb un altre déu a la seua dreta, fill seu, de carn i ossos, i un tercer en forma de colom, però que tots tres n’eren només un… Jo crec que cap dels feligresos enteníem tan alt misteri. Les nostres ments no arribaven, ni arribaran, a entendtre-ho. A més, hi havia la mare de Jesús-déu, també en carn i ossos, i hi havia els àngels de tota mena, querubins i serafins…, i els profetes, i els màrtirs, les verges i els confessors…, i les ànimes del poble senzill, tots allà cantant eternament la glòria de déu… I jo que tenia una veu que desentonava, em preguntava com podria estar cantant eternament amb una veu desafinada, i, llavors, sentia terror d’anar al cel…
            Em direu que sóc irònic. Home, a aquestes alçades del temps… Jo respecte les creences personals, tot i que pense que allò que creiem podria tindre un caire de racionalitat i no d'acceptació per mera tradició… Bé, aleshores no seria creença, sinó evidència. Però hi ha creences que van més allà de la racionalitat. Diuen que una mentida repetida mil vegades acaba sent veritat… En fi, que cada un crega el que vulga. Només si vols imposar les teues creences de manera forçada i dogmàtica correm algun perill.
Em ve tot això a la memòria perque avui celebrem l’aniversari d’un dels meus fills. Un dia d’alegria. Demà, celebrarem el dia de Tots els Sants. Un dia d’esperança si creiem que estan gaudint de la glòria d’algun déu. I despús-demà celebrarem el dia de Difunts, que si més no servirà perquè una majoria recordem els nostres familiars traspassats. I serà aleshores quan ens vindrà al cap la famosa frase, en llatí o valencià, tot recordant una evidència: naixem, vivim més o menys temps, i morim. I aquesta hauria de ser una reflexió que no solament hauríem de recordar el dia dels difunts, sinó que l’hauríem de recordar cada dia i en molts dels nostres actes quotidians. No de manera negativa, no. De manera positiva. I us preguntareu, com es pot recordar cada dia que hem de morir de manera positiva? Doncs tenint en compte dos vessants de la nostra vida. El primer, seguint un consell dels romans. I en llatí: Carpe diem. Aprofita el dia, gaudeix-lo tot el que pugues. Troba la part positiva de la vida en allò que pugues, si fins i tot se’t gira de cul… Direu, fins a cert punt, no? Que hi ha circumstàncies tràgiques. Sí, us diré. Reflexionant sobre la realitat de la vida, que no s’ajusta sempre als nostres desitjos i il·lusions. Però ja ho sabem. I el segon aspecte és preguntar-se: si he de morir, què guanye fent el mal i no el bé als meus conciutadans? Des de la vida de la gent més normal, que es guanya el pa amb la suor del front, però fan la punyeta quan poden, fins als polítics i empresaris tacats pel cuc de l’avarícia, de la corrupció, de l’abús de poder, o de l’abús del treballador en benefici propi…
Quan arribe l’hora, que a tots ens ha d’arribar, què penseu que pot ser millor? Trobar-se amb la consciència tranquil·la pel bé fet, o rodejat de riquesa que has guanyat fraudulentament i que no et pots emportar? Crec aleshores que la confessió dels propis pecats a un déu de dubtosa existència pot ser un consol pseudoreligiós, un autoengany, però no serveix per a salvar l’ànima… ni la consciència si no són els ofesos els qui realment et perdonen o els repares del dany.
Els bons propòsits, en vida, amics i amigues.


31/10/2013

diumenge, 6 d’octubre de 2013

ENTRE CASTELLÓ I BARCELONA...



Vaig estar el cap de setmana passat a Barcelona per raons personals. Feia dies que l’home del temps ens amenaçava amb pluja. I no es va equivocar, tot i que no hi va ploure tant com havien pronosticat. Plovisquejava quan vam arribar dijous matí a Barcelona i en tot el dia ja no va ploure. I va plovisquejar l’endemà al matí, a l’hora que menys desitjàvem, i no ho va fer fins a mitjan vesprada i a última hora del vespre, quan ja érem a l’estació. De tota manera, veure ploure a la Rambla, sota la lona d’una terrasseta,  resulta romàntic, si més no, mentre la gent continua passejant-hi, amb paraigua o sense, que hi ha gent per a tot…
     De tota manera, la Rambla sempre té el seu aspecte romàntic, sobretot al vespre, quan els paquistanesos, que sembla que han copat la major part del comerç del Raval, hi apareixen amb els seus rams de roses i els van oferint a les parelles que hi ha assegudes a les terrasses. No fallen cap vespre. A més, també paquistanesos, sempre tenen alguna novetat que oferir als passejants. Quan no és un xiulet que se’t fica al cap, és un voladoret amb llum… En fi, té la seua gràcia i distrau la gent.
     Vaig comprar el diari a l’estació de Castelló abans de pujar al tren. I, naturalment, la notícia més rellevant que portava entre les seues pàgines, era l’inici del judici a Carlos Fabra, després de nou anys d’embolica que fa fort. Una autèntica vergonya judicial. Crec que la ciutadania té motius per a dubtar de la justícia. De la justícia ràpida i imparcial, perquè ja veiem tota la corrupció que domina els voltants de la política i l’escassíssima gent de pes econòmic que hi ha imputada o a la garjola. I si algú hi entra, no torna els diners robats. Mireu el recent cas Malaya. Sembla que és un bon negoci robar milions, que si robes quatre perres t’engarjolen ràpidament, i sense possibilitat d’indult… Bé, vaig acabar de llegir tota la parafernàlia de judici assegut en una terrasseta de la Rambla. I, davant aquell marc tan viu, amb la multitud de gent que no parava de passar, els plataners que deixaven caure les seues fulles daurades, les parades de flors…, tota la corrupció inherent al judici de C. Fabra, V. Vilar i la resta, pudia a ferum. I més quan el sr. Fabra es va despenjar que, a Madrid, ell no anava amb el sr. Vilar a demanar pretensions a cap ministeri per a legalitzar els productes fitosanitaris sinó a ‘ensenyar-li la Moncloa’. Més de vint-i-cinc viatges per a ensenyar-li la Moncloa, al sr. Vilar, perquè es delia de veure-la i li llevava la son… Encara m’estic rient, estabornit, incrèdul… Home, si haguera dit que anaven a Madrid de putes, m’ho haguera cregut. De fama, en tenen.
            I ara ens ix el sr. Vilar per la tangent, també. Vaig comprar el diari Ara l’endemà, i recalcava com aquest personatge canviava radicalment la seua versió anterior. No li havia donat les maletes amb milions al sr. Fabra, sinó que era la seua exdona, Montse, la que les havia allargades a l’exdona de Fabra... (Vaja, tot són exdones i exhomes!) Que l'acusació l'havia feta per venjança. Això no s’ho creu ni ell. Que el jutge pregunte a la gent d’Artana… I és clar, només hi poden haver dues raons: o V. Vilar no vol reconéixer que ha estat ell qui ha pagat per a no ser còmplice de suborn, o hi ha un pacte entre tots dos personatges que els acabaria beneficiant, allunyant-los de condemnes més grosses. I aquests dos pardals, com que s’han mogut en el món del caciquisme, de la manca d’ètica, de la corrupció, no tenen cap remordiment a acceptar un comportament que ètic que no entra dins de la seua moral. Damunt, el fiscal interroga al sr. Fabra com si fóra una mongeta de la caritat. Ni li pregunta pels dubtosos ingressos ni res. Ací sembla que està tot el peix venut. Esperem que la resta dels advocats, els de l’acusació, entren a fer sang i a saber la veritat. Perquè seria una decepció més de la justícia i ja en van…
          Sota els plàtans bords de la Rambla, la vida pren un caire romàntic. La visió de tanta gent, de tota mena, ètnia i condició, et fa veure els horitzons llunyans. Només la conducta humana d’alguns polítics, o empresaris, que han fet de la seua professió un mitjà per a l’espoli de les arques públiques en propi benefici, enfosqueix la llum de la Rambla i posa un punt de tristor en els que creiem en les persones. Però la realitat no sempre s’adiu amb els nostres desitjos. Entre tanta gent solidària i meravellosa, com a excepció, sempre hi haurà les rates de claveguera. Només la societat tenim en les nostres mans la capacitat de matindre-les el més allunyades possibles. Als polítics corruptes, negant-los el nostre vot. Als empresaris sense escrúpols, fent que la justícia caiga sobre ells.
       Aconseguirem fer-ho algun dia o els polítics ja fan les lleis per a autoprotegir-se? Hi haurem de posar remei… Mentrestant, mire qui passa i qui torna per la Rambla mentre m’acabe el café i comence a fer els mots encreuats…

6/10/2013



dilluns, 23 de setembre de 2013

UN ‘PONT’ PER UNIR ESTELLÉS AMB EL POBLE…

És ja una realitat els Sopar Estellés arreu de tot el País Valencià, des de fa uns anys. I més enguany, Any Estellés. A Borriana, serà ja el 3r any que celebrarem, divendres proper, el Sopar Estellés, al Port de Borriana, de la mà de l'ABC - La Canella, amb recital de poemes, a més d’alguna breu introducció sobre l’obra del poeta. Crec que a càrrer de Josep Palomero si la meua informació no va errada. L’any passat va anar a càrrec d’Aina Montferrer i fins i tot vam sentir un poema traduït a l’anglés de la mà d’un professor britànic…
En fi, si parlava d’un pont per unir Estellés amb la societat, em referia a l’acte que l’associació d’escriptors de les comarques de Castelló EL PONT, Cooperativa de Lletres va celebrar també divendres passat, dia 20, al Teatre del Raval, a Castelló, amb el patrocini i organització de l’Ajuntament de Castelló i de l’AVL. Diversos poetes de les nostres terres van recitar poemes de l’Estellés, en van cantar Veus Atrevides i Artur Àlvarez, i Miquel Àngel Prades en va teatralitzar. L’alcalde de Castelló va prometre dedicar una plaça al ‘poeta del poble’. Veurem que siga de veres…
Estellés, a qui vaig conéixer personalment, i qui va llegir uns poemes meus quan era cap de redacció de Las Provincias, allà pels anys setantes, s’ha convertit, gràcies a captar la sensibilitat de l’ànima humana, en el seu sentit més profund, en l’autèntic poeta del poble valencià, en el més popular i llegit, si més no, tot i els bons i grans poetes amb què comptem actualment. Si Ausiàs March és el poeta clàssic per excel·lència, Estellés és el poeta modern. Canta l’amor des del punt més sensible però també més salvatge. Canta la mort amb tota la seua crueltat però també amb naturalitat, sobretot quan imagina la seua pròpia mort… I conta i canta l’amor i el sentiment per aquesta terra… Crec que ningú no ha gosat expressar-la tan bé com en aquell ‘Assumiràs la veu d'un poble…’
Estellés diuen que era tímid. Una mica solitari. La veritat és que a Borriana va vindre algunes voltes. Va estar al sopar de les Forces de la Cultura, amb Fuster i una vintena d’intel·lectuals i artistes més de tot el País Valencià, pels anys vuitanta. També va vindre a recitar poesies. I sí, se’l veia un home tímid, però accessible. I quan agafava la paraula, de mà dels seus versos, es transformava…
El poble valencià tindrà els seus defectes i les seues mancances, fruit de tants anys d’alienació, de castellanització, de despersonalització, arran d’una història que no ens han deixat fer sinó al pas que ens marcaven. Però quan la gent més conscienciada té accés a la pròpia història, a la pròpia cultura, sense mitjancers estranys ni profetes de cap Imperio, i no dic res si tinguera bons senyors, com deia el Poema del Mío Cid, resulta un poble ben agraït, reconeixedor dels seus artistes i escriptors, i dels bons polítics amb peus en la pròpia terra…
Vicent Andrés Estellés n’és el millor exemple. Ell, amb el mateix Fuster, un dels més grans pensadors actuals, ens han retornat l’amor i l’estima per la nostra Terra, per la seua Història, la nostra Llengua, per la nostra Cultura…, sense menysteniment de cap altra història, cap altra cultura, ni cap altra llengua, perquè precisament els valencians, com els catalans i mallorquins, en ser terra de pas, com ho han estat tots els països amb costa, que tenen les fronteres més allà de la mar, som gent de barreja, i per tant, tolerants, i multiculturals…
Ningú no ens ha de donar lliçons de tolerància. Justament, els qui més critiquen les nostres polítiques lingüístiques, perquè ens les voldrien finiquitades, són els que només s’emmirallen en la seua pròpia llengua i, majoritàriament monolingües, són incapaços d’entendre la bellesa, i la utilitat, de parlar-ne quantes més millor…
Cada any, recordarem Estellés i recitarem Assumiràs la veu d'un poble i seràs el teu poble… Serem poble, el nostre poble… Què més podem fer, si volem viure en comunitat…, servant la nostra identitat, amb coherència i amb tolerància? La tolerància que molts no entenen si no és la ‘seua pròpia’…
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses...

23/09/2013

diumenge, 1 de setembre de 2013

DESPRÉS DE SANT ROC, EL GOS…


Aquesta és una dita que corre, si més no, per terres de la Plana. El dia 15, la Mare de Déu d’Agost; el dia 16, Sant Roc, i, el 16, el Gos…, amb majúscula. I és que, després de tanta festa, cal descansar, tu… Damunt, a Artana, hi celebren, la setmana del 29, les festes patronals de la degollació de sant Joan… O siga, que descansen de tanta festa de mitjan d’agost i s’enganxen a la nova festa patronal, amb bous i el que toque… Així, sí que es pot viure, tu!
            Pensareu que jo també he fet el gos, a tenor que m’he saltat una setmana el meu article. Bé, doncs no. M’he saltat una setmana l’article, sí, perquè també sé que són dies de platja i de festes i que la gent no està per a la reflexió. I cal descansar, tu, que la vida és com un puzzle, o trencaclosques, feta de peces de diverses formes i colors… Però no he estat descansant més del precís. És el cas que tenia en un arxiu unes notes sobre un poble abandonat del Baix Camp de Tarragona on, segons diversos testimonis, han passat i continuen passant fenòmens estranys. I, de colp i volta, després de mesos que no sabia com lligar la història, em visita una inesperada Musa i em fa una escolteta a l’orella. I en deu dies m’he dedicat al desenvolpupament de la novel·la, per a joves, i deu dies més per a polir lèxicament i sintàcticament, el millor que he sabut, la narració, sense oblidar la coherència interna que és bàsica perquè una nvoel·la no et caiga de les mans… Rebrà per títol El guardià dels joves amants.
            De manera que, amics, no he estat fent el gos. Una bona migdiada, sí, que cal compensar l’esforç amb el descans merescut. I més si et ve la brisa marina a acaronar-te la cara i traure el calor de les hores centrals, meleta pura, o mel de romer, que deia un obrer veí meu…
            Però no solament hem tingut la brisa suau de la mar. Aquest darrers dies d’agost tots els que hem continuat vivint en aquest país, hem assistit al fenomen del canvi de temps sobtat. Núvols negres i blancs ens han amenaçat amb la seua pluja i l’han deixada caure finalment a bots i barrals, “al meu país la pluja no sap ploure”, que canta Raimon, i hi ha hagut inundacions en aquelles comarques centrals que ja saben com se les gasta l’oratge… I a pagar-ho, com sempre, els agricultors, a molts dels quals els ha fet malbé la collita i veges qui te la paga…
            Aquesta setmana també m’ha visitat un conegut que passava les vacances a prop de casa, amb vocació d’editor, ell, que és un camp en el qual té una gran experiència, el nom del qual no cal esbombar. Si més no, està oberta la nostra col·laboració que, tal com està la situació del país, des del punt de la lectura i del llibre, convé més la unió que no pas que cada u vaja pel seu averany. També he tingut la visita, molt agradable, com sempre, de l’amic Iriarte i de la seua dona, Xaro. Professor ell a Massamagrell i bibliotecària ella, a Vinalesa. Una tarda-nit de xarreta, amb diversitat de coques salades, formatge i pernil, i rebosteria de La Palma, la millor pastisseria de Borriana. Quina llàstima que les hores passen i que s’haja de plegar quan la companyia és agradable…
            En fi, amcis, avui celebrarem el nové aniversari del naixement del meu nét, Joel. I tothom direm, com passa el temps! Sembla l’altre dia quan vas nàixer i et teníem en braços… Veges qui t’alça ara, tan fornit que creixes!... Però el celebrarem en família, amb una bonda fideuada, encomanada, això, sí, a casa Ludi, que les fa molt bones, que la dona també té dret al descans… Recorde que de menut, quan féiem els anys, a penes si les mares tenien temps per a dir-nos: “hui fas anys”. I no sé ni ens donaven un bes… Temps aquells! Ara, se celebra amb la família, amb els companys de classe, amb els amics… Un sarau. És la llei del pèndol! Però, mira, gràcies a això, viuen bars, pastisseries i semblants… Li farem un bes i una bona abraçada, li desitjarem que en complisca molts més, en salut i saviesa… I honradesa i coherència en la vida, que tal com està la cosa avui, és molt que desitjar…, i no sé si un desig va. Però encara que en siguem quatre, cal que n’hi haja, d’honrats i coherents. I això li desitjaré al meu nét…, sobretot.

1/09/2013