MARUJA TORRES, I LA DEMOCRÀCIA FEUDAL

No, amics, Maruja Torres no té res a veure amb la pràctica de la democràcia feudal. Són d’altres els que la practiquen i ella ha estat la que n’ha patit les conseqüències. Potser ja n’estigueu assabentats. El director d’El País, Javier Moreno, li ha volgut traure sense més ni més l’article d’opinió que ve escrivint en dit diari des de fa anys, tot proposant-li una altra alternativa a la qual ella s’hi ha negat en redó… Maruja Torres complaurà o no a tothom amb els seus articles però se la veu una periodista sana i sincera. Coherent, com ha demostrat ara. I, doncs, davant la negativa del director, ha abandonat amb llàgrimes als ulls el diari que tots tenim com a referent més progressista dins de tota la premsa cavernària que prové de Madrid. Aquestes actituds, les del director, apartant Maruja Torres del seu article setmanal d’opinió, em semblen molt autoritàries ja que no crec que responguen al fet que MT use un periodisme ofensiu a l’estil Sostres o Tersch, impropi d’un diari com El País, sinó que sembla que hi ha raons de canvi d’orientació. O hi ha alguna cosa més? Alguna pressió externa? “Tengo a muchos compañeros dentro a los que quiero y respeto y hay mucha gente joven a la que están puteando mucho, que lo hacen muy bien, y que trabajan con la lengua fuera. Pero esta carnicería no me gusta presenciarla”, assegura MT. I jo em quede sorprés i bocabadat perquè pensava que la gent progressista ha d’actuar de manera més transparent, i intel·ligent, més respectuosa cap als treballadors. No deuen estar contaminant-se de la caverna?, dic jo. Espere que no, perquè Espanya, l’Espanya central, seria insuportable. Ja ho està sent.

            Però el cas de MT m’ha fet vindre al pensament que encara estem lluny d’assimilar la democràcia en tot el sentit més ample que té. El cas de Javier Moreno, volent imposar a la periodista un paper que no vol fer, sense negociacions, és el mateix paper que està fent el Govern de Madrid volent imposar unes lleis sobre l’educació, l’avortament o la sanitat sense negociar amb l’oposició, amb els sindicats o els agents socials, només perquè té la majoria absoluta… Legal? Sí. Pràctic? No. Perquè el proper govern, si ix d’un altre color, acabarà canviant les lleis i açò serà un no parar de canvi de lleis que ni és oportú ni pràctic. Un estat necessita lleis consensuades en allò que és bàsic. Si no, és el paper del rei feudal que imposava les seues normes.

            I aquesta idea feudal s’estén també a la manera com els partits usen i abusen del seu poder. És la norma que les institucions, des de les de l’estat a les autonòmiques, diputacions i ajuntaments empleen familiars, amics i afiliats per als càrrecs públics, digitalment. És com feia el senyor feudal. És el cas de Baltar. Però ho és també el de qualsevol ministeri, conselleria, diputació o ajuntament, com he dit adés. Aleshores, on hi ha la igualtat d’oportunitats? On hi ha la competència per damunt del nepostisme o de l’amiguisme?

            I podríem continuar exactament igual amb la resta del funcionament de la democràcia. La corrupció n’és un símptoma. Els partits es financen il·legalment perquè reparteixen prebendes. El cas Bárcenas és simptomàtic: donacions il·legals, repartiment d’adjudicacions als donants, sobres als polítics per sotamà amb qualsevol justificació… El rei repartint prebendes als senyors feudals que li són fidels. El votant només té dret a votar cada quatre anys i a callar. Els polítics fan i desfan durant aquests quatre anys, mantenen els seus privilegis, els incrementen a espatles dels contribuents i, si cal retallar, retallen als vassalls, que no ciutadans. Però ells s’atorguen sobresous i atorguen càrrecs a amics, familiars i afiliats, amb sous de 50.000 o més euros, com si la crisi no anara amb ells, només per a la classe treballadora, com a màxim mileurista…

            No és aquesta la democràcia moderna. Amb les xarxes socials, els polítiics s’han de mentalitzar que tot ha de canviar. Que no som súbdits ni vassalls sinó ciutadans de primera. Amb tots els drets. I amb igualdat de condicions retributàries, tributàries i judicials. Que les mamandúrries, s’han d’acabar. L’Espanya feudal, també. En fi, que a la cultura autènticament democràtica encara li queda un llarg camí… El feudalisme encara està en la mentalitat de molta gent. Sobretot de dreta… Però gent com Maruja Torres i mil més ajudaran a canviar les coses…

19/05/2013

HUI VAIG DE PRIMERA COMUNIÓ…

Aquest mes de maig, coincidint amb la festa de l’Ascensió que celebra l’església catòlica, comencen a celebrar-se les primeres comunions dels infants. La primera comunió de cada u, per als que ja som majors, ens porta records diversos, i més en uns temps, els de la postguerra, on no tot eren flors i violes… Hi havia famílies que ho celebraven humilment perquè la situació econòmica no donava per a més, i altres que ja es feien de notar a través d’un vestit lluïdor, un rosari, una medalla, d’or… I un banquet, amanit a casa, això, sí, on no hi mancava res. Perquè quan jo era petit, i durant anys, els banquets dels batejos, de les comunions o dels matrimonis s’amanien a casa, amb pastisseria casolana, pollastres i conills casolans, i eren membres de la mateixa família els que lluny de celebrar la cerimònia la patien… Eren uns altres temps. No sé si més romàntics, no sé si més entranyables, però molt allunyats del balafiament que encara, aquells que poden mínimament, practiquen avui en dia.

            Perquè el que menys importa és el fet de la Santa Comunió. Vull dir que, tot i que els xiquets van un o dos anys a catecisme, els fan acudir setmanalment a la santa missa, etc, etc, jo no veig en els xiquets que m’envolten, els que han de prendre la comunió, cap emoció perquè hagen de prendre el cos de Jesús a través de la forma consagrada… No en parlen gens. I les mares només parlen dels vestits, dels regals, dels àlbums de fotos, o del viatge que faran a l’estiu en memòria de la presa de la comunió… O siga, i diguem-ho clarament, tot i que tothom ja n’és conscient, que el fet de prendre la comunió no és més que un ACTE SOCIAL. És el que abans en les xiques era la posta de llarg, quan ja s’havien convertit en unes mosses atractives i se’ls buscava futur: un promés amb possibles que els assegurara la subsistència.

            Durant aquest dia el xiquet se sent el protagonista. Tot gira al seu voltant. És una manera de dir-li que és acceptat en aquesta societat, que a través d’aquell acte pseudoreligiós, ha entrat en la societat de consum i que algun dia hi haurà de treballar per a ser un sonsumidor més, que ara són els seus pares, amb la contribució de familiars i amics, els que han fet possible aquell devessall de consum. No és que hi haja cap mal, perquè al cap i a la fi l’economia funciona a base del consum que fem. I és bo que els diners es belluguen d’ací cap allà perquè passen per unes i les altres mans… Però, el missatge que se li dóna al xiquet/a, en un dia i en un acte que vol ser religiós, transcendent, pel fet de rebre, segons l’església, el propi cos de Jesús, Senyor de l’Univers, Totpoderós, és el que toca? Vull dir, no queda deslluït, desllavassat, i amb el consentiment de l’església, que allò que és el centre del dia quede desdibuixat per tot el consumisme que l’envolta, tan contrari a l’esperit cristià de pobresa?

            Quan el poble ha perdut la fe o té una fe meravement social, tot degenera. I l’església sap que no hi pot posar basa perquè precisament si trau tot el consumisme que envolta els actes religiosos, la desafecció encara serà més gran. De tota manera, tot cal agafar-ho relativament. Perquè tot és relatiu, o quasi tot, en aquesta vida. Quina importància té, si la majoria de xiquets/es després de la ‘primera’ comunió potser ja no facen la segona? Doncs que en gaudisquen, que és una de les poques oportunitats que tindran de petits per a ser el centre de la societat. Gaudim, quan poguem, perquè si ens arriben a administrar altres sagraments, com el de l’extramaunció, no crec que estiguem per a festes ni per a balls… Encara que en tals moments el sacerdot ens prometa que tenim la ‘glòria’ a tocar. Al cap i a la fi, com va dir aquell escriptor clàssic castellà, no sé si Calderón de la Barca, tot és un gran teatre. El gran teatre del món i cada u actua i balla amb la que més li convé… Si així és una estona feliç… Les religions sempre han representat, al cap i a la fi, un gran teatre.

            En fi, aniré a la comunió, veuré familiars i amics, menjarem bé i xarrarem millor, i a passar la vida que són quatre dies.

12/05/2013

FELICITATS, MARE…

-->

“Felicitats, mare patidora…” És així com he volgut felicitar jo la meua dona, mare de dos fills. I no sé per què, o ho sospite, la mare sembla patir més pels fills que el pare, si més no aparentment, o així ho aparenta. Qualsevol excusa li val per a patir. Quan hi ha un petit problema, està angoixada, no dorm. L’home també pateix si les circumstàncies ho requereixen, però ho fa d’una altra manera, potser més en silenci, més racionalment, potser esperançat que la cosa tindrà remei i tot passarà. Naturalment, estem parlant de coses de cada dia, no de fets greus, que no crec que hi haja cap pare tan desnaturalitzat que no patisca en aquests casos… Bé, també n’hi ha, com apareixen cada dia en les notícies, capaços de matar els fills. Però en aquests casos ens trobem davant de persones que per raons diverses, desiquilibris mentals, enrabiades sobtades, set de venjança…, perden la racionalitat que ens hauria de ser pròpia però que de vegades sembla que l’hem tirada al riu…

            La dona, al llarg de la història, ha desempenyat papers molt diversos. En la majoria de cultures ha estat vista bàsicament com l’engendradora de nous fills. I aquest paper tan aviat l’ha exalçada al més alt com la feta esclava dels homes. Jo diria que ha dominat més aquest segon aspecte. El seu paper entre la societat, tret del d’engendradora, ha estat humiliant. Fins al punt que la mateixa Maria, la dona per excel·lència entre els cristians, quan l’àngel li anuncia que ha de ser mare de Jesús, exclama ‘heus ací l’esclava del Senyor’. Fins i tot els il·lustres teòlegs de la santa, apostòlica i romana església dubtaven si la dona tenia ànima. Vist des del nostre punt de vista hodiern, la cosa no pot ser més bèstia. De tota manera si llegiu Lo somni, de Bernat Metge, podreu comprovar en el capítol 3 les perles que va atribuint a les dones, tot i que vol arreglar-ho en el capítol següent. Però, de moment, queda dit quina era l’opinió general del seu temps i també el de l’església, ja que ell era un important eclesiàstic. La dona era l’origen de tot mal…

            I és que justament aquests dies he llegit, com crec que ja he deixat escrit, Naufragi en la neu, d’Esperança Camps, on la protagonista és una dona que ha exercit la prostitució i s’ha enganxat amb la droga, que es perd en un poblet nevat de muntanya a la recerca del seu guariment mentre intenta bastir una novel·la. I veus com d’humiliant pot arribar a ser el paper de la dona per sobreviure, com pot ser explotada. També he llegit Lo somni, de Bernat Metge, a causa de la 8ª convocatòria dels Dissabtes literaris que convoca l’Agrupació Borrianenca de Cultura. Alba Dedeu ve aquest dissabte que ve a parlar-ne, d’El Somni. Aquest dissabte ha estat Marta Pessarodona la que ens ha parlat del Vita Christi, de sor Isabel de Villena: Jesús i les dones. I veus que és la gran lluita que la dona ha hagut de dur en el món occidental per a fer-se visible sent com és la que fa possible, amb la plaentera intervenció de l’home, la perpetuació de l’espècie humana. Se l’ha convertida i venerada com a deessa en moltes cultures, reconeixent aquest fet. Però també sabem que en certes cultures, com l’àrab, continua sent una esclava que només serveix per engendrar. Sense pràcticament cap dret. I així podem pensar el mateix, en genral, a l’ïndia, a la Xina i en altres zones del món, en ple segle XXI!

            Tal dia com avui em ve al cap el record de ma mare. Van ser uns temps difícils, després de la guerra, que no tenen res a veure en els temps actuals. O tenien, perquè no sé si no hi estem tornant… La seua preocupació, com la de mon pare, era la subsistència diària. Lluny dels mims i consentiments d’avui dia, que de vegades els pares semblen esclaus dels fills. Ni una cosa ni l’altra. Però tot i que en els ambients rurals no hi havia, potser, la sensibilitat per mostrar aquell afecte als fills, jo sé que ma mare es desvivia per nosaltres i així ho ha manifestat al llarg de tota la vida. Potser faltaven aquells besos que tan fàcilment donem avui dia. Aquells abraços als fills o als néts… Era una societat rural, també en les manifestacions externes. Jo, ara, em pose en lloc del meu pare. I veig la meua dona en el lloc de ma mare. I com estimem els fills, i els néts… I com per a la meua dona la vida no té sentit sense els fills ni els néts… I espere que les dones, les mares, continuen sent com generalment són, i que no siga només un dia el que els ho hàgem d’agrair, sinó cada segon de la nostra vida. Perquè elles pensen cada segon de la seua vida en els fills…

            Felicitats, mares.                              

5/05/2013

25 D’ABRIL.., PARLEM DE DEMOCRÀCIA REAL?

Ja feia dies que tenia jo entre cella i cella parlar de democràcia. Diuen que és el govern del poble. Que vivim en una democràcia formal, parlamentària, i etcètera, etcètera… Però jo també duc temps preguntant-me cada dia que passa si aquesta democràcia formal i parlamentària en què vivim és també real… Perquè després de sentir parlar tant i tant en tertúlies, de llegir als mitjans de comunicació, que estem subjectes al sistema financer, que és el que marca la política econòmica, que incideix de retruc en la social, sembla que capitanejada per la senyora Merkel, jo ja no sé si visc en una democràcia formal, fictícia, ben allunyada de la real…

            De casos actuals, n’hi ha per parar un tren. Ajuts a la banca, prioritàriament, abans que als desnonats, amb la crisi que ens està caient. Ja sé que seria un problema per als dipositants d’estalvis que la banca fera fallida. Diuen. Però també és evident que perdre l’habitatge per estar en l’atur, en una crisi no provocada pels treballadors, pagar interessos de demora propis d’usurers, i haver de continuar pagant el deute, amb la majoria de la població en contra, és d’una injustícia alarmant, pròpia de governs insensibles, de banquers sense ànima ni sentiments on davant de tot hi compten els beneficis i res més… En una Europa de tradició cristiana. Encara sort!

            Però el que jo volia fer entendre és que aquesta democràcia formal i parlamentària, poc real, ens està frustrant. Per una raó, molt senzilla: una volta has votat, cada quatre anys, els governants tenen les mans lliures per a aplicar la política que els vinga en gana, estiguera o no en el seu programa electoral, contravenint, en ocasions, dites promeses, i al ciutadà, al votant, que diuen que és el dipositari del poder, no li queda més remei que la protesta o revocar el vot al cap de quatre anys més… Tot un frau! Però és que en quatre anys sense poder revocar els governs que incompleixen el seu programa (ací no dimiteix ni el Caco), es pot fer molt de mal, fins arribar a situacions irreversibles… Garanteix la ‘democràcia formal i parlamentària’, doncs, una democràcia real o és només la justificació per a governar d’acord a una ideologia partidista que aplica la seua política podent contravenir el programa electoral? I si és així, quina defensa té el ciutadà?

            Les ILP s’han fet per a poder contrarestar justament la manca de decisió que el poble té en el parlament quan els partits tradicionals ignoren la voluntat popular. I justament, totes les ILP, tret de la que demanava que la fiesta nacional per antonomàsia fóra declarada d’interés no sé què, han estat rebutjades. En nombre superior a les 60 si no recorde malament. Quina proporció! I entre elles la que més de mig milió de persones demanàvem poder veure lliurement la TV3, que ja és un símptoma, aquesta negativa, de la manca de democràcia real que patim en aquest estat. On la ideologia partidista està per damunt dels interessos dels ciutadans…

            Cosa que no passa a Suïssa, on hi ha referèndums i consultes populars a dojo, amb tota la normalitat, i fins i tot poden censurar una persona elegida si no compleix el programa que havia subscrit… Però  Suïssa és bona per ocultar-hi els diners però no per a imitar la seua bona democràcia! Però és natural que amb l’herència franquista, ultrareligiosa i imperialista que la majoria de governants, sobretot de la dreta, ha heretat, siga impossible que puguen admetre una democràcia real si, a més, al darrere hi ha un sotmetiment al capital… Un capital, per altra banda, que estan ansiosos d’amassar, com a partit i individualment, com cada dia veiem en els casos de corrupció que taquen els dos partits majoritaris, PP i PSOE, però sobretot el primer, amb escreix, que sembla que molts polítics no han entrat amb vocació de governar si no d’enriquir-se de la manera més descarada i ràpida possible.

            En el 25 d’Abril, els valencians, i la gent dels Països de llengua catalana, basca i gallega, hem patit una manca de democràcia superior als ciutadans de llengua castellana. Tot i que molts no n’hagen estat conscients perquè finalment acceptem les lleis dels vencedors i assumim els seus postulats. Però al llarg de la història sempre hi ha hagut ciutadans que han protestat de les lleis uniformes per a tothom, de la manca de llibertat per a emprar la nostra llengua oficialment, o la manca de control dels nostres recursos econòmics que fugien indiscriminadament cap a la capital de l’estat. Fugien no deixa de ser un eufemisme. Vol dir que no tothom va acceptar al llarg dels tres segles de manca de govern propi la situació legal. Ni molts accepten l’actual perquè continua descriminant-nos en no poder tindre control sobre les nostres finances, en no poder incidir més en les nostres polítiques territorials, socials o culturals… Que des del govern d’Espanya controlen aquestes polítiques arbitràriament, d’acord a la ideologia, més o menys fanàtica, del ministre de torn, com veiem en Wert, o en Gallardón. I doncs no deixa de ser una democràcia de pandereta sense rumb, sense seguretat de futur, sense que els ciutadans no tinguen més que dret a la protesta que generalment no s’escolta…

            Que es puga privatitzar la sanitat en contra de la voluntat majoritària de la ciutadania, metges i sanitaris inclosos, per a cedir-la a amics, sense que figurara en el programa; que es puga menystenir l’escola pública afavorint la concertada; que es prive la universitat d’investigació, en contra de les normes elementals de la creació de treball; que es negue a l’oposició l’accés als papers de contractes o fer les preguntes escaients al mateix govern; que es mantinga una administració duplicada; un senat que no té una funció específica de govern de les autonomies; unes diputacions que podrien simplicar-se o desaparéixer amb la creació d’organismes autonòmics creats per desenvolupar les comarques; que…; que… I per tant fer una democràcia més real, més barata, més controlada, més social… i menys endeutada. I que estiguera per damunt del poder financer…

Vana il·lusió? Potser el poble tinga l’última paraula. Però ni aquesta democràcia ni aquesta Espanya, em fan el pes…, de moment.

25/04/2013

LA FESTA PER LA LLENGUA I ALGUNA COSA MÉS...

San Juan de Ribera. Alfara del Patriarca. Contacte amb els lectors.

Des de fa anys que es celebra la Festa per la Llengua en diverses poblacions valencianes al llarg de tota la nostra geografia. És una festa reivindicativa, però plena d’il·lusió i alegria, que per això rep el nom de festa. En una situació de normalitat, evidentment, no caldria reivindicar la llengua. Els estats amb llengua pròpia, no ho fan. O fins i tot amb diverses llengües oficials, com és el cas de Suïssa, la més paradigmàtica. Cada cantó amb llengua pròpia l’usa amb normalitat i no tem que un altre cantó li diga quantes hores ha d’ensenyar amb la seua llengua i quantes amb  una altra o si ha de ser llengua de comunicació o no… Ací, per dissort, amb un estat centralista, amb caire imperialista, psicosi que encara no s’ha pogut traure de damunt, hem de reivindicar i defensar allò que és naturalment nostre, per tradició i cultura, tenint sempre l’espasa de Dàmocles a sobre perquè se’ns volen menjar el terreny de manera que, si pogueren, tot i ser part de la cultura hispànica, ens farien desaparéixer i ens uniformarien lingüísticament com als alumnes de les escoles concertades…

            És tal la psicosi, la psicopatia que pateixen en contra de la pròpia llengua i cultura, en contra de la pròpia identitat, els governants de la dreta més reaccionària espanyolista-castellanista, que van en contra dels interessos dels propis ciutadans. Una vegada has votat cada quatre anys, fet que ens hauríem de replantejar, poden usar el teu vot en contra teua. No tenen cap vergonya a fer-ho ni senten cap mala consciència. Que hi ha una majoria de pares i ensenyants que estan a favor de l’ensenyament en valencià, que demanen més i més línies en valencià, els la bufa. La seua ideologia quina és: reduir l’ensenyament públic a favor del concertat, reduir les línies en valencià, no subvencionar les editorials valencianes…, doncs passen dels votants i dels seus interessos. I així podríem parlar de la sanitat, dels dependents, de la indústria de la ceràmica, de la del calçat, de la del joguet, de l’agricultura… Només van posar tot el seu interés en la construcció que era on tenien els seus amics que n’eixien beneficiats, els uns i els altres, i a sobre, segons sembla, els finançaven el partit o molts d’ells acabaven enriquint-se, sinó que li ho diguen a Bárcenas i a tots els càrrecs del PP que rebien sobres…

            Decebedor l’elenc de polítics mediocres o miserables que ens governen des de Madrid o des del cap i casal…

            Però jo us volia parlar d’alguna cosa positiva. La del poble que és capaç de superar la misèria mental, cultural i democràtica d’alguns governants. La del poble que sap que té les arrels en la terra que el sustenta, que és fidel a la seua identitat i no es deixa subornar per un sou polític perdent la seua independència. Aquest poble nostre, tot i que siga una àmplia minoria, és la que està suportant el treball per la dignitat del nostre país. És el que està plantant cara a la quinta columna que, mirant cap a Madrid o atenent només els seus interessos personals o partidistes, actua en contra de l’economia del poble, retalla la sanitat, menysvalora l’educació pública, menysté els dependents, oblida els accidentats del Metro…, mentre és feble amb els lladres, els corruptes o, si els condemnen, els acaben indultant…

            Demà aniré de matí a la Festa per la Llengua a Betxí. M’hi trobaré amics i amigues, les cares il·lusionades dels xiquets, els pares i mares reivindicant un ensenyament públic i de qualitat en valencià… I, naturalment, hi mancaran els polítics del PP, Fabra i la consellera, que tant es prodiguen en actes públics… Ara el senyor Bauzà, aquest un psicòpata que odia la seua llengua i cultura, que l’esborraria d’un colp d’estral si poguera, ha imitat la política de la consellera Català, la que demanà perdó per parlar en valencià (¡¿), i també ha implantat el trilingüisme a les Balears… Que jo sàpiga sempre hi ha hagut trilingüisme. Quan jo exercia de mestre ensenyàvem valencià, castellà i anglés.. Bé, és una manera molt descarada, que no subtil, d’eliminar la immersió… Que miserables, anar contra el seu propi país. Espere que la història els jutge com cal.

            Nosaltres, com que les persones passen, continuarem lluitat pel nostre país, que és el que al final quedarà…, i tota la bona gent que ha lluitat per ell.

            Ànim, amics, cal continuar endavant. El futur serà nostre quan, a més, ens governen els bons polítics que tinguen les arrels en la nostra terra…

20/04/2013

ESTABORNIT…, COM TU MATEIX?

-->

Estabornir vol dir “fer perdre els sentits per la violència d'un cop o d'altra activitat excessiva”, i és així, amics lectors, com m’estic sentint des de fa molt de temps. Imagine, com dic en el títol, com vosaltres mateixos…

            És tal la sucessió de fets que incideixen violentament contra la nostra consciència diàriament, que a punt deu estar que no esclate d’un moment a l’altre. Perquè de vegades, com he dit tants cops en aquests escrits meus, amb els quals intente jo reflexionar una mica, no sé si hem aconseguit la maduresa intel·lectual, objectiva i racional, o ens deixem dur per les passions més egoistes i primitives, de pura supervivència, irracionals, com els animals que veiem lluitar en la selva per una fruita o per un altre animal, més feble, a qui cruspir-se…

            Realment, decebedor… I més quan aquests comportaments provenen de gent a qui creus capacitada per a actuar racionalment, posant per endavant el bé comú i no el seu propi egoisme. Ja que són representants electes dels ciutadans. Bé, no tots, perquè com també hi faré referència, ni canonges, ni bisbes, ni cardenals han estat elegits democràticament…

            Però, una majoria de polítics, sí, siga directament, tot i les llistes tancades, com congressistes o senadors… Però no alcaldes ni els caps dels governs estatal o autonòmics. Cosa que caldria corregir ben aviat, com l’elecció per llistes obertes i una major participació a través de referèndums o consultes populars…

            Però vull centrar-me en aquelles notícies que, com dic en el títol, m’estan deixant estabornit. I una majoria fan referència, no ja a la corruppció, sobre la qual n’he parlat en anteriors articles, que creix dia a dia com els bolets, ni a la manca de transparència a l’hora d’explicar-la, que ja ens coneixem el pati, sinó a la ‘caradura’, a la ‘poca vergonya’, de certa gentola (política), com els inefables G. Pons, Pujalte o Floriano, que de la manera més descarada i sense que els pugen els colors a les galtes gosen declarar que el PP és el partit més transparent i que mai no s’ha finançat irregularment… Però, quina credibilitat pot tindre un govern que pren els ciutadans com a imbècils, amb els casos Gürtel i Bárcenas, amb Emarsa i RTVV, entre d’altres? Un govern on el cap té cara de plasma perquè defuig el contacte directe amb els periodistes per a no donar les explicacions transparents que hauria de donar?

            En l’aspecte educatiu, no esteu ja fins a la coroneta que la llengua catalana no deixe dia rere dia de ser el centre dels atacs? Quan no de la caverna mediàtica, amb mentides i manipulacions, de determinats partits centralistes per lluites patidistes, o a través de pares manipulats que duen als tribunals allò que és merament una política educativa integradora?

            Amb tots els errors que el govern i el partit que li dóna suport està cometent, no és estrany que una majoria de ciutadans catalans vegen com a única eixida la independència. Jo també la demane per al País Valencià o per al conjunt dels Països Catalans. I és que amb l’actitud catalanòfoba que patim, el millor és separar-se’n i que cada u seguim el nostre camí… Tot i que amb la independència, tan amics com vulguem…

            Em passa el mateix amb l’església catòlica després de la renúncia de Benet XVI i de tot el que està aflorant des del Vaticà… Déu meu, com va poder morir Jesús clavat a la creu, amb tant de dolor que degué patir, per a acabar reunint una flora i fauna tan corruptes com les que creixen al Vaticà! Fe? Crec que no. Poder, poder i poder… I amb el poder, corruptel·les, pederàstia, odis, i tot el que Jesús acabaria expulsant amb un bon assot… Aquests també acaben fent-nos perdre la fe, si encara en tinguérem, perquè ja fa anys que, amb la seua col·laboració amb Francos, Mussolinis, Pinochets i etcètera etcètera, ens la van fer estelles…

12/04/2013

HANS CHRISTIAN ANDERSEN I LA LECTURA DE MENUTS I GRANS

-->

Avui és el dia de l’aniversari del natalici de Hans Christiansen. En tot el món se celebra el Dia mundial de la lectura infantil. La seua obra continua tan vigent o més que sempre. Els grans autors no morem mai. Allò que han creat, la seua imaginació, perdura per sempre. Però no és per exalçar l’obra de Hans Christiansen que escric aquest article. No li cal. Gent molt més experta que jo ho ha fet arreu del món i de tots aquests anys.

            Del que jo vull parlar és del fet de la lectura, que també se n’ha parlat a bastament. Però cada u té les seues pròpies vivències, viu la lectura d’una manera diferent i és això el que ens particularitza i ens caracteritza. Jo sempre he dit que he sigut un lector tardà, des del punt de vista d’avui. Quan els lectors infantils em pregunten si jo llegia de xicotet, els he d’explicar que a m’escola on jo anava, una sala d’una casa particular d’Artana, el que no hi havia, tret de l’Enciclopedia d’Alvarez, eren llibres.  Bé, per no dir cap mentida, hi havia a banda el Manuscrito, que no era un llibre de lectura expressament, sinó un llibre on hi havia lectures amb diferents tipus de lletra escrita a fi que ens acostumàrem als diferents extils. I res més. Era l’escola purament franquista on les escoles servien més que res per a recollir els xiquets a fi que no anaren perduts pel carrer… Així i tot no cal oblidar el treball d’alguns mestres, sobretot els de carrera que no van ser represaliats, que van fer massa i tot amb les eines amb què hi comptaven: no cap. Perquè els mestres, per dir alguna cosa, posats pel règim a dit amb un curs d’un mes, eren els que ens calfaven a hòsties. Perdoneu que ho haja dit, però algú ho havia de dir…

            Justament ara és ben al contrari. Després de la Dictadura, els mestres vam anar agafant consciència de quin era el nostre paper i de l’escola democràtica que calia. I la lectura va anar entrant amb tots els seus drets. I els escriptors es van anar multiplicant.

            Aquests dies he tingut tres experiències meravelloses, que és el que m’ha induït a escriure aquest article, entre d’altres coses. Fa uns dies vaig tenir una xarradeta amb alumnes de primària del Blasco Ibáñez, d’Alginet, i una altra amb alumnes de San Juan de la Ribera, d’Alfara del Patriarca. Jo, només entre en un centre, mire les parets del hall i de seguida em faig una idea del treball dels mestres del claustre. I, certament, aquestes estaven curulles de treballs referents a tallers de tota mena, entre. ells sobre els llibres que havien llegit. Però allò que m’encanta, és el col·loqui que sempre mantinc amb els alumnes. Els de Primària són una meravella. Sobretot si els professors els han inculcat l’amor per la lectura i els han fet gaudir del llibre que han llegit. Tothom et vol preguntar, tothom vol saber des de quan escrius, per què escrius, quina és l’obra que més t’ha agradat, teua o llegida, d’on traus les teues idees… Veure aquells rostres encuriosits i innocents, que et miren com si no fóres d’aquest món, tot i que tu t’esforces perquè et vegen com u més, és molt gratificant… I tu els vas fent sentir l’amor per l’escriptura, per la lectura i tot allò de bo que té…

            Però un d’eixos mateixos dies, vaig tindre una altra preciosa sessió amb gent gran, del taller d’escriptura de la UJI, dut de la mà dels professors i escriptors Rosario Raro i Pasqual Mas. Fruit d’aquest taller, com en altres anys anteriors, han publicat, i m’hi ha invitat, com a coferenciant, un llibre abm més de noranta obres, prosa i poesia, que són autèntiques meravelles. El llibre, INCORREGIBLES, es va presentar a l’Aula Magna de la UJI, amb l’assistència de la majoria de col·laboradors. Hi havia entre ells una gran espectació per veure en format de llibre el seu treball, comprar-lo, llegir-lo en públic, i respiraven tanta passió per la lectura i l’escriptura, que em vaig emocionar sincerament.

            I aquesta és la gratificació que sentim els escriptors quan podem transmetre als possibles lectors, o escriptors, de totes les edats, la nostra passió. I aquest és el millor homenatge que podem fer a Hans Christiansen en el seu enèsim aniversari.

            Desitge als professors, que tot i les males polítiques educatives dels nostres governants, continuen transmeten als seus alumnes aquest amor, que va més enllà de les eventualitats humanes. Com deia la poetessa Carme Ribelles, amb qui vaig coincidir, i jo hi estava d’acord, quins grans professors tenim i quins mesquins i mediocres polítics (en general, que no siga dit…) 

2/04/2013