dilluns, 27 gener de 2014

LA FARSA D’ESPANYA I ELS MORTS VIVENTS


L’intent de desmembració d’Espanya no és una cosa nova, amb l’actual voluntat de consulta de Catalunya per decidir el seu futur. D’aquesta desmembració ja se’n parlava fa cent anys o més. I la raó és molt simple. Les terres que formen l’actual estat espanyol no han estat mai ben conjuntades. Sempre hi ha hagut una voluntat centralista, dominadora, marginadora de les nacionalitats que el conformen i, doncs, aquestes nacionalitats, o nacions, han mostrat una voluntat centrífuga. Però no només per raons merament nacionals, sinó també per raons econòmiques. Catalunya, i el País Basc, van tindre un desenvolupament industrial ben aviat, i per tant, un camí cap a l’exportació i una visió europea. Mentre l’Espanya castellana es mantenia en el latifundisme i continua(va) en paràmetres feudals. És evident que l’entesa era gairebé impossible. I ho continua sent.
            L’actual política del PP no ha interioritzat la plurinacionalitat ni pluriculturalitat d’aquest estat. Mentalment, continua aferrat al feudalisme. Un feudalisme que es va trobar de cop amb un Imperi que no van saber conservar, però que continuen somniant. I ara el seu imperi es limita a dominar dins d’aquest estat les nacions que no són la castellana. Mentalment, continuen considerant-nos ‘colònies’, tot i les concessions que es van veure obligats a fer quan la transició en ares a superar l’etapa franquista, de la qual, molts d’ells, en són hereus, no solament físicament, com a fills o néts de franquistes, sinó ideològicament. A la mínima, com hem vist al nostre País Valencià, tracten d’eliminar els signes identitaris a fi d’”espanyolitzar-nos”, que és la seua obsessió, com va manifestar Wert, els qualificatius sobre el qual, em reserve. No solament ens han sostret arbitràriament TV3 i Catalunya Ràdio, sinó la RTVV. I s’han quedat tan tranquils. I això els que, democràticament, són ‘els nostres’ representants. Els que haurien de defensar la nostra identitat. Però sembla que són incapaços d’anar més enllà de la paella, l’arròs amb fesols i naps, les falles o les gaiates… Des del punt de vista del seny, patològic…
            I aleshores ve la pregunta i les contradiccions. Si formem Un Estat, tots hem de tenir els mateixos drets i deures, no? Socials, educatius, sanitaris, econòmics, lingüístics… Doncs, no. Un de parla castellana pot anar per tot l’estat fent ús únicament de la seua llengua, mentre que un de català, gallec o basc no està segur de poder expressar-se lliurement en la seua segons on i com. Tots recordem els casos al nostre país en què persones, en emprar el català, han tingut problemes judicials per part de membres de la Guàrdia Civil. I si parlem de notaries, jutjats i alguns ajuntaments, un altre tant… Per tant, aquesta Espanya que divideix els drets dels ciutadans segons quina llengua parlen (i deixem altres històries de banda que ens durien al mateix camí), no deixa de ser una farsa. Que hages de lluitar per la teua cultura cada dia, és una autèntica vergonya. Que els teus presidents, com Fabra i Bauzà, treballen per l’aniquilació de la llengua i cultura pròpies, és una farsa i una vergonya, tot sospesant més l’aplaudiment de Madrid que el bé dels propis ciutadans. Tot és una farsa, una vergonya, és delirant… És una provocació ciutadana! És un terrorisme antidemocràtic! Perquè per més majories que es puguen traure, ningú ‘no té dret’ a conculcar els drets dels propis ciutadans.
            El PP, i sense massa diferències, el PSOE, han obert la guerra contra la plurinacionalitat i pluriculturalitat. No poden eliminar més coses perquè la Constitució no els ho permet o perquè davant d’Europa quedarien al descobert. Però totes les polítiques van encaminades cap a l’ofegament de tot el que sone a ‘no espanyol’, confonent-ho amb ‘no castellà’. El millor exemple, l’arribada del PP, en massa, a Catalunya, aquest cap de setmana, conculcant el dret a decidir d’un poble, com si arribaren a una ‘colònia’ indòmita a la qual cal amençar en la pròpia casa amb el foc de l’infern… Rajoy no es planteja cap negociació. Cap rectificació. Res de mimar la nació que està traient Espanya de la crisi. ‘Garrote y tente tieso’, i la Camacho, morritos, acusant els catalans de terroristes i violents… O és que l’inconscient els traeix i atribueixen als altres el que ells són o els ix de les entranyes? És l’Espanya més negra, profunda, inquisitorial, antidemocràtica…
            Rajoy, Camacho, Aznar, Vidal Quadras, Mayor Oreja, Rubalcaba, Almunia, Aguirre, Wert, Gallardón, Fernández Díaz… Tota aquesta gent em semblen eixits d’un altre món, com els Walking Dead, els Morts Vivents, amb els que no m’uneix res. Són gent d’ultratomba, d’una Espanya rància, que no ha conegut la Il·lustració, ni la Revolució Francesa ni la Industrial, enquimerats en Destinos Universales, esperant que tota solució als problemas vinga de la mà de la Virgen del Rocío o de Santa Teresa…
            Però, què collons (perdoneu) tenen tots estos a veure amb un estat modern, europeu, tolerant, quan no han eixit de la seua meseta i quan demanes democràcia trauen l’espasa i t’amenacen amb un colp certer?
            Esborreu-me d’aquesta Espanya, si’s plau. Catalans, feu tot el possible per independitzar-vos… No hi ha solució…


27/01/2014

dilluns, 30 desembre de 2013

DIADA O… (CAST)ANYADA DELS SANTS INNOCENTS?


Estic sentint J.M. Espinàs a Catalunya Ràdio, que fa trenta-set anys que escriu un article diari. Diu que si té el Guinness mundial. Quina enveja més sana. Jo, amb aquest article, en portaré 101 en aquest bloc. Comptat i debatut, no res. Ara he estat uns dies emperesit a escriure, no sé si per les festes o per altres raons més personals. Ja vaig escriure sobre Nadal, l’any passat, i no volia repetir-me. Ara ve Cap d’any i, haurem de repetir-ne els tòpics, que tots tenim a la ment? O fem una mirada a l’any que és a punt d’acabar, tan distret? Espinàs diu que no pensa cada dia què ha d’escriure. Observa la vida i aquesta observació li dóna sempre motius per a escriure sobre la realitat tan diversa. Això ho fa tothom. No sé si tothom troba motius per pensar-hi i, a més, escriure-hi explicant-ho. Potser hi ha gent que passe badant per la vida, que li passen altes, vaja…
            I, tal com està la vida ara mateix, no sabria què dir. Perquè està més bé per a rebel·lar-t’hi si te l’agafes ben seriosament. Rebel·lar-te contra aquest sistema que diuen liberal que no deixa de ser una manera de prendre’ns el pèl, d’explotar-nos, que ens volen fer passar per innocents. I aquesta paraula em du al record que fa dos dies en vam celebrar la festa dels Sants Innocents. Quan jo era menut, tal dia, als pobles, ens el preníem molt seriosament. Eixíem al carrer amb el propòsit de, fent el mixo-mixo, fer una innocentada a la dona que passava pel carrer (“senyora Maria, que li ha caigut el mocadoret a terra…”), o a l’amic que anàvem a buscar (“Miquel, que portes una mascara a la cara…”). Innocentades de postguerra, diria jo, ximples, sense mala llet, perquè la (re)pressió familiar i religiosa no ens permetia anar més allà d’una broma innocent.
            Ara s’ha perdut molt fer innocentades a la gent que trobes pel carrer. Els mitjans solen gastar-ne alguna. Es perden usos i costums, que diria aquell. Històricament, s’ha posat en dubte, o s’ha negat, que hi haguera hagut cap matança d’innocents després del naixement de Jesús, que va nàixer quatre anys abans de l’any zero, segons nous càlculs històrics. Per tant, tampoc no hi degué haver fugida a l’Egipte. El mateix papa Benet XVI va assegurar que Jesús no va nàixer a Betlem sinó a Natzaret. Per no parlar de la historicitat de la visita dels reis d’Orient ni de la misteriosa concepció de Maria, sense conéixer home… Potser ha estat una innocentada històrica, posada en calçador en els Evangelis a fi de demostrar que Jesús era el redemptor que anunciaven els profetes? I de què ens havia de redimir si, a través de l’evolució de les espècies, i, doncs, de la humana, sabem que el paradís terrenal no va existir, en no ser creats Adam i Eva? Conseqüentment, no hi hagué cap pecat original per la comissió d’un pecat de desobediència a un Déu, que tampoc no s’ha comprovat amb seguretat la seua (in)existència.
            Per tant, les innocentades ja ens vénen de lluny. I no han parat al llarg de la Història. Ni pararan, mentre hi haja qui intente aprofitar-se d’altri mitjan enganys.
            Aquest any que estem a punt de cloure, n’és una mostra. Com cada any passat. Des del govern valencià fins al govern de l’estat, passant a escala mundial, no paren les innocentades. La manera de controlar-nos i d’explotar-nos. A. Fabra, ens l’ha pegada amb la tolerància Zero. Els imputats continuen als seus seients, cobrant bons sous. Ha tancat RTVV amb l’excusa de la manca de diners i se’ls està gastant, tants o més, en compromisos de dubtosa necessitat. Quan no, en viatges molt personals, amb secretària inclosa, pagats pels ciutadans. Don Tancredo, don Marianico, vull dir, ens creu innocents amagant-nos la seua responsabilitat en el cas Bárcenas i en altres casos flagrants de corrupció. Amaga l’opacitat de les elèctirques. Vol fer-nos creure que l’economia espanyola serà l’enveja del món i que comencem a lligar els gossos amb llonganisses. El fiscal de l’estat ha passat d’imputar els culpables a defensar-los, segons qui ets… El cas de la Infanta i de Blesa són vergonyosos. I a nivell internacional, tots hem estat víctimes innocents de l’espionatge dels USA…  No vull ser exaustiu, que tots els lectors ho coneixeu.
          DIADA O… (CAST)ANYADA DELS SANTS INNOCENTS? Pensem-hi…

          FELIÇ ANY 2014 i a veure si ens espavilem…


30/12/2013

dimarts, 10 desembre de 2013

N. MANDELA I ELS FALSIFICADORS DE LA DEMOCRÀCIA…


N. MANDELA I ELS FALSIFICADORS DE LA DEMOCRÀCIA…

Avui hi haurà a Sudàfrica centenars de caps d’estat de tot el món acomiadant Nelson Mandela. Tots exalçaran la seua insigne figura, recordant la seua integritat moral, els anys que va passar tancat a la presó, el posterior perdó als seus enemics i l’abolició de l’Apartheid… I potser tindran raó en tot i, fins i tot ho diran fingint convenciment, i ens voldran fer creure que són fidels seguidors de les seues passes i dels seus ideals…
            Però, naturalment, tots coneixem els polítics més immediats que ens envolten, els més propers, i sabem cada un de quin peu coixeja. I no sempre ens podran fer passar ase per bèstia grossa.
Cenyint-nos al Regne d’EhpaÑa, justament ahir, el mateix president, en una entrevista feta a El País i a un grapat de diaris més internacionals, ens va alliçonar com es pot mentir, manipular o tergiversar en cada una de les respostes que va donar a les tantes preguntes, burlant-se de l’exemple de Mandela. No va dir ni una sola veritat, tant quan va parlar sobre la situació econòmica espanyola, que no hi ha pobresa; sobre el cas Bárcenas –tatxant de ‘notas’ de tercers els apunts sobre la comptabilitat b del PP, amb pagaments del 30% en negre de la seu del partit a Génova-, com sobre –i quina cara-, que al PP no hi queda cap imputat que no haguera dimitit –amb una dotzena d’ells al Parlament valencià, l’alcaldessa d’Alacant i un centenar a tot el País, sense comptar-hi la resta de l’estat…-. Aquest home és un cínic, un mentider compulsiu, o ens pren com a imbècils… I hui, quan presencie els funerals per Nelson Mandela, com podrà no avergonyir-se en comparar la integritat d’aquell amb la seua pròpia desvergonya política? O és que la seua consciència ja s’ha pansit tant que resulta inexistent?
            Quan un jutge ja ha assegurat que la comptabilitat b del PP és real, com la pot continuar negant i no dimitir? Com, com a president del PP, pot assegurar que no sap res de les martellades que van acabar destrossant els ordinadors de Bárcenas, fet delictiu?
            I si ens fixem en casa nostra, mare de déu senyor! Quina deriva la que està prenent el PPCV, sense cap brúixola que l’oriente, a banda de la de desfer, com a bons governants ‘valencians’, tot l’autogovern ‘valencià’. En compte d’acabar amb l’Apartheid, com va fer N. Mandela, aquests botiflers del PPCV es dediquen ara a ‘dividir’ la societat valenciana en dos fronts: els que continuen defensant la nostra economia, la nostra llengua i cultura, el nostre autogovern, i els que, amb mentalitat de mesells, volden acabar amb tot a fi d’”ofrenar noves glòries a EspaÑa”, encara que siga empobrits, apedaçats, despersonalitzats, agenollats, sempre que ells puguen rebre una palmadeta a l’esquena com a ‘bons minyons’ i continuar en els càrrecs…
            Una majoria d’ells castellanoparlants, o analfabets en la seua pròpia llengua, que ni deuen saber escriure, ara volen imposar una assignatura en l’escola per què els xiquets aprenguen la cultura de ‘lo valenciano’. Aquest ‘lo’ és molt important. Un article ‘neutre’, i que, doncs, és això, neutre i no diu res… Igual pot ser com ensenyar a jugar als xiquets al sambori com fer una mona de Pasqua… Fabra ara ens il.lustra amb unes peladilles d’Alcoi –cultura de lo valenciano- que no tenen pèrdua. Primer ha tancat RTVV perquè prefereix dedicar aquells diners –que no ha quantificat quants, al final de tot-, per a l’educació i la sanitat. Ara ha tornat a insistir que prefereix beneficiar els pobres amb els diners que s’estalvia de la RTVV. Amb tot el devessall de diners tirats en la Ciutat de la Llum, en la Ciutat de les Arts i les Ciències, en l’Aeroport de Castelló, en la F1, en cotxes oficials, en assessors que desconeixem quants en té –visca la transparència!-, quan ha rebutjat un pacte amb els representants dels mitjans que reduïen fortament les despeses…
            Tot un fiasco, la política espanyola i la valenciana. Tot una corruptela que s’amaga sota el llit –com l’accident del Metro, quin cinisme el de J. Cotino!-, però la borra sempre acaba eixint per poc que bufe el vent…
            Quan pense en la gran categoria política i humana de Nelson Mandela, Tata Madiba, i la mediocritat, per no dir la imbecil.litat arrogant, la hipocresia, el cinisme, la beateria, els colps de cap cap a Madrid…, dels nostres polítics del PP, no puc dir més que Mandela us maleïsca des de la l’altra vida, corruptes i carronyers, antivalencians, que ens heu arruïnat el present i el futur, destruint l’agricultura, la indústria del calcer i del joguet, la investigació, no ajudeu la ceràmica, heu deixat els joves sense esperança, voleu vendre el país al millor postor, us heu enriquit sense esma, ens heu deixat sense veu pròpia… Cíncs!
            JO US MALEÏSC TAMBÉ, FILLS EIXORCS DE LA NOSTRA TERRA!

10/12/2013

diumenge, 1 desembre de 2013

EL PPCV, LA PITJOR PLAGA D’ARANYA

 

Tots els citricultors, o els que hi hem tingut relació, sabem què significa una plaga en els tarongers d’aranyeta. Si t’encantes i no els polvoritzes a temps, la pell de la taronja pot quedar marcada, ratada, i deixa de tindre un valor de cara al mercat.
          Malauradament, els valencians, des de fa uns anys, sempre hem tingut una plaga endèmica d’aranyeta, més latent o més real, en el nostre autogovern. Si fem referència al cas que ens ocupa aquests dies, RTVV, en temps de Joan Lerma, vam tindre els primers símptomes en ser nomenat director de C9 Amadeu Fabregat, qui va prohibir expressament l’ús alguns centenars de paraules per considerar-les massa catalanes. Com si el mateix ús de la llengua parlada pels valencians, no fóra prou per emprar aquelles paraules més pròpies i nosatrades, sense necessitat de prohibir res… Tot i que l’ús de certes paraules va més allà de les meres fronteres. Granera/escombra té usos específics al nostre país. Eixir/sortir estan en ús… Però a més va rebaixar la qualitat que tots anhelàvem amb programes una mica barroers… O amb un ús escàs del valencià, raó per la qual va ser creada RTVV, segons diuen.
Amb anterioritat, l’aranyeta havia afectat temes com l’acceptació de CV en substitució de PV, l’acceptació de la senyera de la ciutat de València, en substitució de la quatribarrada amb l’escut del consell, o el nom de valencià per a dessignar la nostra llengua…
Va ser amb l’entrada al govern del PPCV on comença la gran invasió d’aranyeta. No hi ha pesticida capaç de matar-la. Comença el malbaratament dels diners públics tant el govern com en RTVV. Ací es multipliquen, la manipulació i l’entrada de gent addicta, paral·lela, que dispara. Les finances valencianes comencen a usar-se partidàriament, però, amb Olivas, a més de l’aranyeta, entra el pulgó… BANCAIXA, LA CAM, BANC DE VALÈNCIA…, tot ho han acabat balafiant. Potser, els pobres, per mediocres i banals, no han tingut més horittzons que la partitocràcia, el propi benefici i els dels amics…

I referint-nos a RTVV, amb Camps, a més de l’aranya, el pulgó, i el poll, ens va entrar finalment la tristesa… Els camps de tarongers van començar a esgrogueir-se, a perdre la fulla, a fer un fruit malaltís, en tots els sentits. En la Banca, en la manipulació i corrupció de RTVV, en el balafiament de grans fasts, en l’apropiació personal dels nostres diners… Pensem en la visita del Papa i la Gürtel, en Emarsa, C. Fabra, Castedo… Camps, que és una vergonya que continue com a parlamentari i tinga càrrec al Consell Jurídic, tot i no haver estat condemnat per les raons que tots sabem, ja que tothom sap que les lleis les fan els mateixos polítics…, ha portat a aquest país les dotze plagues d’Egipte i, en qualsevol país democràtic, hauria haver dimitit dels càrrecs i, possiblement, estaria en la presó… I va de màrtir i manté la supèrbia que l’ha caracteritzat. Ara sabem que moralment i políticament ha estat un miserable. Com tants imputats en càrrecs del PPCV. Penseu en qui vulgueu, que n’hi ha un centenar llarg.
            Però A. Fabra, en qui alguns castellonencs hi havíem posat en un principi certa esperança per provenir d’una ciutat amb fama de liberal, ens ha eixit un cacau fallat. Una bufa de pato. Sí, si el sents, treballa per la transparència. En veritat, els imputats continuen als seus escons com a membres del Ppartit; barra informació a l’oposició en les comissions, i, finalment, es nega a negociar amb el comité d’empresa de RTVV una possible eixida, pactada, perquè, per alguna raó no els interessa ja la seua continuïtat. Alguna cosa volen amagar, perquè per alguna raó no deixen de ser fills del franquisme, on l’autoritarisme més feixista sempre s’acaba imposant. No repetiré les crítiques que s’han fet a alguns treballadors de c9. Tots sabem què hi ha passat aquests anys. Però sí que vull dir ben alt i clar que el 90% de la culpa dels mals dels valencians ha estat dels polítics que amb els vots, més o menys conscients dels valencians, ens han dut a la ruïna. Zaplana, Olivas, i sobretot Camps. A Fabra li ha tocat lidiar amb la més lletja i no ha sabut fer-ho per manca de valor, de no haver començat tirant-ne del partit uns quants fora… Falta de collons i de poder.
            I és clar, l’aranya, el pulgó, el pollet i la tristesa, a més del baix preu de la taronja, han acabat arruïnant els camps tan bledans de tarongers que teníem… Ara, tot és un desert. Deutes insuportables, educació per terra, sanitat irreconeixible, dependents que depenen dels recursos públics impagats, sous baixos i, sobretot…, una manca d’ÈTICA dels que continuen governant-nos amb sous alts. Només 49 vots han estat suficients per tancar RTVV, en contra de la voluntat dels valencians. Açò no és com una carretera que es fa o no. Perquè…, portava el PPCV en el seu programa el tancament d’aquest mitjà? Si no el duia, havia d’haver convocat eleccions abans de fer-ho i portar-ho en el nou programa. Així, ha estat i és un frau. Per això, tot i que siga tard, i vist el que estem veient, de vergonya total per als valencians, jo demane ELECCIONS ANTICIPADES JA! Deixem que parle el poble!

1/12/2013

diumenge, 17 novembre de 2013

CAMPS FUIG AMB EL FERRARI D’ALONSO


 Tots recordem les imatges de Camps i Rita passejant dalt del Ferrari d’Alonso. La Fórmula1 ens anava a salvar de l’oblit del món tot projectant-nos en el món mundial. I anava a reportar al País Valencià, o a la ciutat de València, com a mínim, uns grans beneficis. No cal dir el fiasco que ha suposat tan errònia política i les pèrdues que ens ha reportat, no pagats per aquests dos pixavins de séquia, sinó per cada un dels valencians, i el deshonor que ha suposat per a la nostra ‘marca’… Una més entre les noranta llargues de corrupció que figuren dins del nostre mapa. Però Camps ja sabia el que feia: Entrenar-se a conduir un bòlid d’altíssima velocitat per al dia que haguera d’eixir fugint, quan es fera amb l’aigua al coll.
            I tal dia sembla que ha arribat. Tal dia com hui, 17 de novembre, el jutge Castro, traslladat des de Palma a València a fi de prendre-li declaració escrita sobre el cas Nóos, un privilegi per ser aforat, s’ha quedat esperant-lo després de no haver-lo poder localitzar ni a casa ni per telèfon…  Ja és estrany que ni la dona sabera el seu parador, ja… Us ho creieu? Doncs jo, tampoc, a no ser que Paquito faça una doble vida i, posats a enganyar a tothom, enganye també la seua dona i estiga ‘folgando’ amb alguna secretària jove en algun paradís perdut…, o no tant.
            L’exhonorable President Camps, que va declarar que estava ‘loco por contar toda la verdad y nada más que la verdad, que es nada…”, resulta que a l’hora de la veritat s’amaga com un vulgar ‘bellaco’, que qualificaria ell i la seua tribu als de l’oposició.
            La veritat que aquesta decisió que ha pres, i que imagine deu estar pensant com justificar quan faça la seua aparició pública (i que potser serà divertidíssima i paranoica, com sembla que és ell), li ha fet perdre tota la credibilitat si és que li’n quedava gens, ja que com exposen alguns twitters, està cobrant dels nostres diners no anant amb normalitat al Parlament que li paga i no sé quina presència deu tindre en aquell Consell Jurídic de què ara forma part com a expresident… En fi, tot el legal que vulgueu, però també tot l’indecent que mereix un frau en el treball… Coses que són pròpies tant de la marca EspaÑa com de la ValenciaNa made al Cap i Casal i sucursals semblants.
            ¿Sabeu quina cara de vergonya se’ns posa últimament als valencians que ens estimem aquest país i que el voldríem tan diferent quan veiem tota la ‘merda’ que han defecat i continuen defecant una part dels nostres governants? Perquè si havíem mantingut alguna esperança, sobretot els de Castelló, en A. Fabra, ens ha eixit el tir per la culata tot i que en el 2011, en un article en aquest mateix bloc, ja vaig advertit que A. Fabra anava a resultar un frau. Ara, manu militari, vol tancar RTVV, quan resulta que si aquest ens diu que li costarà 40M €, el CFValencia li’n pot costar més de 80… Tancarà el club, si n’és conseqüent? Algú és capaç d’imaginar-s’ho? A que no?...
            Jo crec que les eleccions, per al 2015, se’ns van a fer llargues i se li faran llargues al PPCV, en caiguda lliure pel penya-segat de la corrupció, sense una política clara més que la manca de diners i les retallades, per les despeses fetes amb anterioritat amb l’única finalitat del bombo, de beneficiar els amics i probablement d’autofinançar-se… I ara la culpa és de tots, tret d’ells. La culpa de tancar RTVV és dels sindicats i de l’oposició per no saber negociar l’ERO, no del malbaratament de milions i milions que veges on han anat a parar…, o sí. Que ens ho conten Zaplana i Camps. Però Camps deu estar corrent a tota velocitat. Segurament cap al nord, cap a Vielha o La Jonquera, on ningú no imaginarà de trobar-lo, perquè Catalunya era terra prohibida… Però, quan hom es veu amb l’aigua al coll, ja no mira prim… Que potser amagar-se en un poblet oblidat del Pirineu o en una cova del Pallars Sobirà siga la seua salvació…
            I és quan algú perd la dignitat, si mai l’ha tinguda, només té com a eixida la fugida, tot i que siga en un Ferrari… robat.

17/11/2013

dissabte, 9 novembre de 2013

RTVV, EN UNA CRUÏLLA DE DIFÍCIL TRIA…


 Vam rebre la creació de la ràdio i la televisió valenciana amb il·lusió fa ja molts anys. I al principi res no feia preveure com anava a acabar la cosa de malament. Entre programes més o menys populars, potser de barraqueta show, ja que no es podia oblidar l’horta que envolta la ciutat de València, n’hi va haver altres il·lusionants, com la sèrie dels Borja i altres. Però també és cert que no acabaves de veure l’alçada de mires i la professionalitat d’altres mitjans. No sé si per la manca de professionalitat dels directius, posats més per simpaties polítiques, o que no podíem oblidar el nostre caràcter mediterrani i faller… Però al costat teníem un altre mitjà, també de caràcter mediterrani, com era la TV3, i la veritat és que, sentint-ho molt, no hi havia punt de comparació… El programa de Joan Monleón hauria estat impossible a la TV3, per la seua banalitat, tot i que si hi ha un poble amb sentit de l’humor, tot i la fama que tenen, és el català. Si no, recordeu els actuals programes, com Cracòvia i Polònia, actors com Andreu Buenafuente i altres. També des del principi vam entendre que RTVV no complia amb la seua totalitat de ser un mitjà que havia de potenciar la llengua i servir per al redreçament d’aquest país. Ben aviat les pel·lícules van deixar de ser doblades a la nostra llengua i el castellà era la llengua dominant en molts dels seus programes. I molts ens preguntàvem que per a què servia una televisió, sobretot, que no complia amb la seua fi. I preferíem veure TV3, sobretot els partits de futbol i la fórmula1, o sentir les retransmissions de l’ínclit Puyal, cosa que continuem fent. La gent sap distingir entre professionalitat i no. Entre creure’s que estàs escoltant un mitjà que té clar quina és la seua missió a banda de retransmetre un mer partit de futbol o una cursa… O com es fa un debat, com es fa un programa informatiu com 30 minuts…
            La mala llet de Camps de llevar-nos TV3 va fer que haguérem de recórrer a ONO, on es podia veure, o a Internet. Ara, amb les tv noves, ja ve incorporat TV3 internacional per Internet. Cada vegada serà més difícil posar barreres al camp i el ridícul dels polítics serà més i més evident. I la manca de democràcia.
            Però volia parlar de RTVV. L’actitud de Fabra, del PPCV, o de Rajoy, és una cacicada. No sé si, juntament amb la supressió de TV3, deu entrar dins d’una estratègia de deixar-nos sense mitjans amb la nostra llengua per temor que acabem sent conscients de la nostra història i ens acostem més a Catalunya que a la Meseta. Potser. La ideologia espanyolista està caient en una psicopatologia unitarista, encapçalada pels mitjans madridistes, El Mundo, La Razón i ABC, a més d’alguns periòdics digitals o d’alguna TDT de nefasta gestió, que fan feredat. Amb la voluntat de Catalunya del dret a decidir, estan perdent l’oremus. I potser ho estem pagant nosaltres com a bocs emissaris perquè ningú no es creu que una RTVV no siga possible, amb l’excusa demagògica dels 40 milions que, ara, precisament, necessiten per a sanitat i ensenyament quan portem no sé quants anys amb barracons… Cert que cal sanejar RTVV, però ja fa anys! No ara que s’han embutxacat amics i amiguets, directius i enxufats, milions d’euros! (Un altre dia podem parlar de com s’han carregat les Caixes). Però, què cal fer per a denunciar tot aquest malbaratament de diners, senyors de l’oposició? Jo sanejaria els comptes de la Generalitat en quatre dies perquè pogueren eixir els números. Però els assessors, cotxes oficials, aeroports, concessions a amics, serveis prescindibles, traques…, això no es toca!
            És cert que ara els treballadors de RTVV demanen perdó per haver-se abaixat els pantalons davant dels directius i no han informat professionalment. Ningú no sap en una situació així, quan et jugues el pa de cada dia, què hauries fet. Però potser una dimissió en bloc, hauria tingut una gran transcendència. Ara, també és cert que entre els professionals que devien patir en les pròpies carns tal vexació, n’hi havia d’altres ficats per enxufisme que només es recorden de Santa Bàrbara quan plou i que devien acatar fidelment les ordres dels directius. Massa anys per a lamentar-se ara! Però el que cal que ens preguntem és si una RTVV és viable i necessària per al nostre país. I jo diré que una NOVA RTVV PÚBLICA i AMB LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ és NECESSÀRIA per a la supervivència del nostre país. Però, lliure dels polítics. Arribaran a pactar tan altres mires? O la partitocràcia ho farà impossible? També una RTVV que cal fer-la viable, amb una plantilla ajustada. Que el PPCV l'ha doblada per enxufismes i ha balafiat els recursos, que se li’n demanen comptes. Tot i que tothom sap per a què serveix la justícia en aquest país quan hi ha els polítics pel mig. Ja fan les lleis perquè puguen escapolir-se’n mitjançant la manca de transparència o que els delictes prescriguen al cap d’un temps… Merda de país! Que el PPCV té por que els documents de RTVV arriben al jutge…, potser ací està la clau de moltes coses… LA CORRUPCIÓ INHERENT A LA DRETA, el PROPI enriquiment, toques el que toques. I que la nostra llengua i cultura… LI LA BUFA!
            Però també nosaltres, amb els nostres vots, en som responsables. Ara, si la volem i podem tirar endavant, la cruïlla té una difícil tria si no canviem els nostres paràmetres...


9/11/2013

dijous, 31 octubre de 2013

MEMENTO MORI!



“Recorda que has de morir”, sentíem gairebé cada dia els feligresos que anàvem als actes religiosos en anys de postguerra i franquisme on, quedar-se a casa a l’hora de la missa era mal considerat i suficient perquè caiguera sobre tu el pes de la infàmia popular… Temps era temps…
            Però si aquest precepte tenia validesa, dit en llatí, a fi de donar-li més transcendència i categoria, Memento mori, era el dia de difunts, els dies de quaresma, quan es feien grans prèdiques recordant-nos el terrible foc de l’infern si incomplíem els manaments de la llei de déu, i les misses fúnebres, quan faltava algun familiar o veí… Memento mori! Fins i tot els xiquets vam aprendre aquestes dues paraules que ho resumien tot: “O et comportes com ordena la santa mare església, i en contrapartida com ordena el règim franquista, establert per gràcia divina, o et condemnaràs per sempre i cremaràs en les calderes de Pere Botero…” I se’ns posaven els pèls de punta només d’imaginar que la mort ens poguera agafar en pecat i anàrem a parar a tan terrible lloc. Ningú no sabia on parava l’infern. Ens l’imaginàvem en un lloc indeterminat, com el cel, però créiem que existia…
          En contrast, el dia de Tots Sants, la vespra, era dia d’alegria, d’il·lusió, on el sacerdot ens pintava un cel idíl·lic, amb un déu que presidia la glòria dels sants, amb un altre déu a la seua dreta, fill seu, de carn i ossos, i un tercer en forma de colom, però que tots tres n’eren només un… Jo crec que cap dels feligresos enteníem tan alt misteri. Les nostres ments no arribaven, ni arribaran, a entendtre-ho. A més, hi havia la mare de Jesús-déu, també en carn i ossos, i hi havia els àngels de tota mena, querubins i serafins…, i els profetes, i els màrtirs, les verges i els confessors…, i les ànimes del poble senzill, tots allà cantant eternament la glòria de déu… I jo que tenia una veu que desentonava, em preguntava com podria estar cantant eternament amb una veu desafinada, i, llavors, sentia terror d’anar al cel…
            Em direu que sóc irònic. Home, a aquestes alçades del temps… Jo respecte les creences personals, tot i que pense que allò que creiem podria tindre un caire de racionalitat i no d'acceptació per mera tradició… Bé, aleshores no seria creença, sinó evidència. Però hi ha creences que van més allà de la racionalitat. Diuen que una mentida repetida mil vegades acaba sent veritat… En fi, que cada un crega el que vulga. Només si vols imposar les teues creences de manera forçada i dogmàtica correm algun perill.
Em ve tot això a la memòria perque avui celebrem l’aniversari d’un dels meus fills. Un dia d’alegria. Demà, celebrarem el dia de Tots els Sants. Un dia d’esperança si creiem que estan gaudint de la glòria d’algun déu. I despús-demà celebrarem el dia de Difunts, que si més no servirà perquè una majoria recordem els nostres familiars traspassats. I serà aleshores quan ens vindrà al cap la famosa frase, en llatí o valencià, tot recordant una evidència: naixem, vivim més o menys temps, i morim. I aquesta hauria de ser una reflexió que no solament hauríem de recordar el dia dels difunts, sinó que l’hauríem de recordar cada dia i en molts dels nostres actes quotidians. No de manera negativa, no. De manera positiva. I us preguntareu, com es pot recordar cada dia que hem de morir de manera positiva? Doncs tenint en compte dos vessants de la nostra vida. El primer, seguint un consell dels romans. I en llatí: Carpe diem. Aprofita el dia, gaudeix-lo tot el que pugues. Troba la part positiva de la vida en allò que pugues, si fins i tot se’t gira de cul… Direu, fins a cert punt, no? Que hi ha circumstàncies tràgiques. Sí, us diré. Reflexionant sobre la realitat de la vida, que no s’ajusta sempre als nostres desitjos i il·lusions. Però ja ho sabem. I el segon aspecte és preguntar-se: si he de morir, què guanye fent el mal i no el bé als meus conciutadans? Des de la vida de la gent més normal, que es guanya el pa amb la suor del front, però fan la punyeta quan poden, fins als polítics i empresaris tacats pel cuc de l’avarícia, de la corrupció, de l’abús de poder, o de l’abús del treballador en benefici propi…
Quan arribe l’hora, que a tots ens ha d’arribar, què penseu que pot ser millor? Trobar-se amb la consciència tranquil·la pel bé fet, o rodejat de riquesa que has guanyat fraudulentament i que no et pots emportar? Crec aleshores que la confessió dels propis pecats a un déu de dubtosa existència pot ser un consol pseudoreligiós, un autoengany, però no serveix per a salvar l’ànima… ni la consciència si no són els ofesos els qui realment et perdonen o els repares del dany.
Els bons propòsits, en vida, amics i amigues.


31/10/2013